Entre el diví i l’humà

Quan el teu propòsit és el que il·lumina els dies grisos

Posicionament

Mai no m’ha preocupat el nombre de seguidors a les xarxes ni els “likes”. Agraeixo la interacció, però no la interpreto com una recerca d’aprovació o d’aplaudiment; seria molt pobre per part meva. Tampoc no he sentit la necessitat de ser present en determinats espais.

He après a ser una persona força anònima, que segueix el seu camí entre dies de llum i dies d’ombra. Evidentment que m’agrada el reconeixement, però no és el que em mou. El meu motor és un altre.

Fa molt pocs dies, una dona meravellosa a qui estimo i admiro va deixar anar una frase en una presentació que se’m va quedar gravada: “Hi ha persones que han de picar pedra”.

Picar pedra. Perseverar sense soroll, potser amb poc o cap suport, però sempre amb focus, sense necessitat d’aplaudiment.

Des d’aquí, des d’aquest lloc més silenciós, és des d’on sorgeixen algunes de les experiències més valuoses.

Identitat i expressió personal

Em defineixo com una persona apassionada, treballadora i molt creativa, de vegades amagada entre informes i processos. Vaig aprendre a fer-ho així. Vaig modelar aquest “jo artístic” que només aquells que em coneixen de veritat han sabut veure.

I és que, si em vas conèixer ahir, males notícies: ja no soc la mateixa, perquè evolucionar és urgent i necessari.

Alguns amics, bons crítics dels meus articles i escriptors de professió em pregunten sovint:

“Per què no escrius un llibre?”

Em venen ganes de respondre allò de Mota, ja ho sabeu… “no és per no anar-hi”. I vull confessar-vos que hi estic treballant.

I és que, a més dels articles, escric des de petita. Històries curtes de ficció que només han llegit un parell de persones i que es van quedar al calaix de la vergonya o al de “això per a què servirà?”. Quaderns plens de dibuixos a llapis… Sempre vaig buscar i trobar formes d’expressió diferents, maneres de canalitzar el que portava dins.

Sovint faig broma dient que hi ha una vedette dins meu que, en no haver-se pogut dedicar a la interpretació, s’expressa a través de conferències i a les aules. Deu ser una cosa semblant: preparar-se, sentir nervis i respecte alhora, i sortir davant del públic, ja siguin alumnes de la universitat, assistents a una conferència o participants en un taller en una empresa.

I després hi ha dins meu aquesta altra part. La més estructurada. La que posa mètode a una ment creativa, de vegades dispersa. Aquest, tot i ser un jo adaptat, també forma part de mi.

Fa poc, una de les meves persones grogues em compartia mètodes que utilitzava en moments de creació, avalats per la ciència i que li funcionen. Em va agradar descobrir-los, provar-los i aprendre alguna cosa nova.

Crec que les persones amb aquesta inquietud constant —aquesta curiositat que no s’apaga—, les que se senten còmodes amb el concepte “knomad” (professionals del coneixement en aprenentatge continu), tenim un món interior ric. Tenim molt per oferir. I necessitem continuar omplint les nostres reserves de coneixement i d’experiències significatives.

Les converses que importen

No sé si és l’univers o simplement la vida, però en pocs dies he mantingut converses que m’han regalat moments molt especials. Algunes presencials, altres virtuals. Totes amb un contingut que molts “gurús”, amb tots els meus respectes, voldrien per a ells.

Entre la molta gent amb qui em creuo al llarg del dia, no amb tothom es produeix la màgia. Aquella en què les converses van més enllà de l’habitual: feina, estudis, plans o projectes. Converses necessàries, sí, però no són a les que jo em refereixo en concret.

Perquè n’hi ha d’altres. I quan apareixen, es reconeixen

Les "persones grogues"

Fa unes hores compartia a la meva xarxa personal una publicació de Albert Espinosa en què parlava de les “persones grogues”: aquelles amb qui potser et creues una sola vegada a la vida, però amb qui mantens converses que potser no has tingut ni amb familiars o fins i tot amb algunes amistats properes -amb d’altres sí, és clar-.

I passa una cosa curiosa: ens reconeixem.

En privat ja he rebut missatges que deien simplement: “com tu i jo”.

En aquests darrers dies he identificat algunes d’aquestes persones grogues. No totes -tinc 59 anys, camí de ser sexagenària (sí, ho heu llegit bé, no és cap error ortogràfic)-. En un món on sembla que haguem d’aparentar eternament 20 anys i on es castiga la vellesa, crec que el més “sexi” és una bona conversa.

He conegut moltes persones grogues -i les que em queden-. Algunes de fa anys, altres de noves. Totes ocupen ja el seu lloc en aquella carpeta especial de la meva ment i del meu cor: “les meves persones grogues”.

Són les que m’omplen d’energia. Les que m’inspiren, de vegades sense saber-ho, em motiven. I algunes, a més, han estat molt presents aquests dies.

Persones que apareixen en un moment concret i que, encara que no hi tornis a coincidir, saps que no marxaran del tot.

Ahir vaig rebre un missatge d’una d’elles, així, inesperat. Vaig entendre que alguna cosa del que havíem compartit havia ressonat dins seu. I és que ens trobem i ens reconeixem, sigui quin sigui el canal.

Trobades que deixen empremta

Aquests dies s’ha produït algun encontre groc. Les persones que han estat còmplices de la màgia sabran reconèixer-lo. Si la conversa va ser sobre el de sempre, va ser un encontre agradable, però no un esclat groc.

Amb elles he mantingut converses profundes, íntimes i honestes. D’aquelles que conviden a reflexionar sobre la vida. D’aquelles que permeten compartir pensaments, reflexions, emocions…

Converses que deixen bon sabor. És en aquest tipus d’espais on alguna cosa canvia, alguna cosa es mou… i et mou. Reconeixeu el moment? Reconeixeu la persona o persones?

Profunditat davant del soroll

Enmig de tant soroll —postureig, perfecció imposada—, aturar-se i aprofundir esdevé gairebé un acte rebel.

Ahir donava voltes a una idea: no som tan diferents. Sentim, però ens van ensenyar a no mostrar-ho. Ens van ensenyar a mostrar només l’èxit i la perfecció.

Un món on la fina línia que separa realitat i ficció és tan confusa com, a vegades, els nostres propis pensaments.

I, tanmateix, poques vegades es connecta tant com quan algú parla del que no va bé. Quan es comparteixen vulnerabilitats. Quan algú et parla i se li humitegen els ulls, i a tu se’t contagia aquella emoció.

I és que, en un món de filtres, la veritat connecta.

Reflexions sobre la felicitat

Així que aquest mateix matí parlava amb una de les meves persones grogues sobre la neurofelicitat, entre glops de cafè. M’hauria encantat asseure’m davant seu i deixar que la conversa continués. I dic m’hauria encantat, perquè era una conversa privada per Instagram.

I també pensava en com n’és de curiós tot plegat. A la meva xarxa personal —on, per cert, cada dia hi ha més persones que no sé gaire bé per què vaig deixar passar— s’han normalitzat comportaments que, en presencial, resultarien estranys.

Si algú vingués a casa a prendre un cafè, es quedaria mirant-me en silenci des del sofà sense dir res? Suposo que són codis diferents.

Tornant al que ens ocupa, amb la meva persona groga havíem iniciat la interacció parlant d’un llibre i, sense adonar-nos-en, la conversa va agafar un camí molt més profund.

Després de viure aquests micromoments, sovint em pregunto per què ens atrapen sentiments d’infelicitat quan el simple fet d’estar vius ja és un regal.

Veure el sol o la boira… què més dona?.

Contrastos emocionals

Hi ha dies en què soc profundament feliç, sense cap motiu material. I d’altres en què ho engegaria tot a rodar. Dic sovint una frase:“Me’n vaig a Eivissa a vendre collars de petxines.”

I sí, m’hi imagino. Descalça. Amb un vestit blanc vaporós. Els cabells deixats anar, moguts per l’aire del mar, amb aquelles ones imperfectes que apareixen sense esforç, rebels com jo. No perfectes. No controlades. Més lliures. Més autèntiques.

I després penso que també cal permetre’s aquests moments, que formen part del camí, i que qui te’ls amaga o els maquilla és perquè està interpretant un paper. I això ha de ser esgotador.

Vida quotidiana i automatismes

Però no sempre és fàcil aturar-se i aprofundir. Aturar-se a esmolar la destral per poder continuar tallant arbres amb més força i precisió.

Aturar-se a mirar cap endins, encara que faci mal, encara que incomodi, no és fàcil, però és tan necessari com anar al gestor, al metge o al dentista.

Ens llevem d’hora, treballem intensament, acceptem projectes que ens il·lusionen i d’altres que no tant. De vegades cobrem tard o malament. Suportem pressió, ens enfrontem a situacions poc agradables.

I funcionem en pilot automàtic mentre la vida passa. I enmig d’aquest automatisme, de vegades prenem decisions que ho canvien tot.

Decisions i propòsit

En un moment de la meva vida vaig deixar una feina segura per seguir el meu propòsit.

Probablement no va ser la decisió més “intel·ligent” als ulls de moltes persones. No sé si em vaig equivocar. Tampoc m’ho plantejo. Honestament, crec que no.

La seguretat no sempre és sinònim de felicitat. Tot depèn del context.

El meu camí no és de roses, com el de moltes persones, però tampoc està ple d’espines. Aprendre és viure. I penso en:

• Cada abraçada sincera que he rebut

• Una persona que s’obre de sobte i et mostra el seu interior

• Algú que et diu “ho provaré”

• Aquella persona que s’inspira a fer alguna cosa pendent

• Una connexió real entre moltes

  
  

Això també és èxit. A vegades ens van fer creure que l’èxit era popularitat, perfecció o reconeixement. I no necessàriament.

Tancament: aprenentatge i entorn

La vida és aprenentatge, i és una cosa que repeteixo sovint als meus tallers:

El que per a tu és normal, per a mi pot ser un assoliment.El que per a tu és “no és per a tant”, per a mi pot ser superar un límit que m’ha costat molt treballar.

No ho minimitzis. La meva vida és meva. Personal i intransferible.

A vegades cal sortir dels cercles habituals per poder fer coses diferents. Jo n’he après molt, d’aquest procés. I també he après una altra cosa: no tot suma.

Hi ha persones, llocs o contextos que resten energia. Igual que les persones grogues sumen, les grises fan tot el contrari.

Posa-les en una carpeta, si vols. Però no en un prestatge visible.Ocupen espai. Desgasten. T’aparten del focus. És logística, és esforç, resten energia. Són soroll.

Marca-les, posa’ls nom… i guarda-les al traster.Algunes, fins i tot, les pots eliminar.

I continua. Perquè en qualsevol moment coincidiràs en temps i espai amb una persona groga…i tu, segurament, també ho ets per a algú més.