Ningú no parlarà de nosaltres quan hàgim mort

Xarxes socials: presència contínua per validar la nostra feina?

He escollit com a títol d’aquest article "Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto", prenent prestat el nom de la pel·lícula dirigida per Agustín Díaz Yanes l’any 1995. Aquesta obra, reconeguda per la seva intensa exploració de vides marcades per l’oblit i la invisibilitat, serveix com a punt de partida per reflexionar sobre la nostra obsessió actual amb la presència constant a les xarxes socials.

He de reconèixer que sempre se m’ha donat bé prioritzar i organitzar-me. Acostumada a compaginar feina i estudis des de ben jove, crec que vaig saber desenvolupar l’habilitat d’estructurar els meus dies amb molt bons resultats.

Però també és cert que, de vegades, sorgeixen circumstàncies que t’obliguen fins i tot a eliminar determinades tasques o accions, sense temps per matrius d’Eisenhower, però sí amb un enfoc clar i decisions ràpides. Entre el cognitiu i l’emocional. A cavall entre el neocòrtex (la part del cervell vinculada a la raó) i el sistema límbic (les emocions).

Ara, passats els dies i com és costum en mi, és temps de reflexió. És moment d’observar com les circumstàncies, per si soles, empenyen el nostre cervell a enfocar-se en allò realment important.

Fa exactament 15 dies que no tinc presència a les xarxes: sense compartir publicacions, sense escriure articles, sense publicar històries ni comentaris... i sabeu què? No ha passat absolutament res. La vida ha continuat amb total normalitat. He seguit treballant, aplicant el meu “Eisenhower mental” per complir amb tots els projectes sense perdre ni el temps ni la salut. He pogut dedicar temps a aspectes molt importants de la meva vida familiar. Tot bé, tot en ordre.

Adoro les xarxes socials. Em semblen apassionants. Tenen un munt de possibilitats des del punt de vista de la connexió, la interacció, la informació (encara que no sempre sigui correcta), en definitiva: la comunicació, i jo sóc de comunicar. M’agrada compartir coneixements i experiències, m’agrada saber dels altres, descobrir. M’agraden les xarxes? Rotundament sí.

Però també m’he adonat que aquell missatge típic que insisteix en la necessitat de ser-hi presents i publicar cada cert temps… no és del tot real. Escriure articles no garanteix que els seguidors els llegeixin. Preparar una publicació no assegura res, tot i la feina creativa que hi ha al darrere. Això de programar publicacions fa anys que està inventat, el que realment és laboriós és elaborar contingut.

I aquests dies m’he adonat d’una cosa fonamental: no passa absolutament res per no ser-hi constantment. No té una relació directa amb treballar més o menys. De fet, moltes vegades, les feines més valuoses no es comparteixen a les xarxes, les experiències més apassionants, de vegades, no es poden reproduir en una fotografia, un reel, una publicació…

Des del punt de vista de la interacció social, també s’obté informació rellevant: les persones que realment volen saber de tu, et busquen, pregunten, saben com trobar-te i com interessar-se per tu. “Qui realment vol trobar-te, ho farà, hi siguis o no en línia.”

És valuós compartir quan neix aquest impuls, aquest pressentiment que et motiva, especialment quan realment val la pena fer-ho. Les xarxes socials van ser dissenyades per connectar, interactuar i comunicar; no per ser una càrrega o una obligació. La pressió de sentir que, si no publiques, les persones oblidaran la teva existència o la teva feina com a professional no és completament certa.

Encara que el contingut de la pel·lícula que dona títol a aquest article no parli d’això, em va semblar prou significatiu. Perquè fer i ser es poden expressar de moltes maneres. Les xarxes han de ser només un canal més.

Publicar pot ser un acte apassionant i creatiu, però desconnectar també pot ser un acte de llibertat.