Mirar el món amb uns altres ulls: de la insatisfacció a la creativitat

“La insatisfacció és la font de la creativitat”, deia Shimon Peres (1923-2016), polític, escriptor i Premi Nobel de la Pau. Com a bona creativa, puc dir que sóc una insatisfeta eterna.

Les persones que m’envolten solen descriure’m com una persona positiva, amb energia i passió en tot allò que emprenc, i és cert; em mesuro amb una mena de “energíòmetre”. Quan acabo una sessió i sento una mena de relaxament acompanyat fins i tot de badalls espontanis, vol dir que la persona que us escriu ha dut a terme una sessió semblant a un entrenament al gimnàs “al límit” (tècnica d’entrenament on fas una sèrie fins que no pots fer ni una repetició més amb bona forma, és a dir, portes el múscul al màxim de la seva fatiga). Al límit, però amb propòsit.

Tanmateix, malgrat les bones vibracions i fins i tot amb tot aquest impuls extern de retorns positius, sempre estic pensant com fer les coses de manera diferent, com millorar-les. L’autocrítica és necessària, i sovint trobo que escasseja tant en individus com en grups. En el meu cas, existeix una Olga de laboratori, que grava les seves idees en veu alta, té un grup de WhatsApp amb ella mateixa, s’analitza i es critica, a vegades, sense pietat…

De la insatisfacció a la creativitat

No sé si aquest impuls constant de millora contínua neix d’un excés d’autocrítica, d’humilitat, d’una autoestima capriciosa… avui és ben amunt i demà just a baix, o potser és una empremta generacional. Potser té a veure amb formar part de la generació X, aquell grup nascut entre 1965 i 1980, acostumat a adaptar-se, a reinventar-se una vegada i una altra. Aquell grup al qual alguns atrevits anomenen: “gent gran”.

Lluís Bassat, en el seu llibre sobre creativitat, que he rellegit aquests dies, afirma: “La intel·ligència és el que ha distingit l’ésser humà de la resta dels éssers vius. I la seva creativitat, sorgida de l’instint de supervivència, és el que va canviar el rumb de la història.”

De l’autocrítica a l’acció creativa

I aquí estic jo, des de la modèstia, intentant canviar el rumb d’una part de la història, volent contribuir a un món millor a través de la comunicació en totes les seves formes, la formació i la conducció grupal. Intentant-ho cada dia de la meva vida mitjançant la meva interacció amb l’alumnat de diverses universitats amb les quals col·laboro, o intentant aportar valor en cada formació i assessorament que realitzo en l’àmbit empresarial.

A vegades dic als meus alumnes: “La meva responsabilitat, per descomptat, és que aprengueu coses noves… però també que sortiu d’aquí sent millors persones.” Perquè formar no és només transmetre continguts. És connectar, és observar i veure, és generar impacte i provocar inquietuds, despertar curiositat, moure, transformar. Empènyer, inspirar, promoure i despertar la creativitat en totes les seves formes.

Quan treballo amb professionals, equips i empreses —no només en l’àmbit de la salut, que és el meu— m’esforço per comprendre profundament el moment que estan travessant. I és aquí on es marca la diferència entre una formació convencional i una intervenció basada en la conducció de grups: una disciplina que permet llegir els processos i les dinàmiques i acompanyar de forma real. Ajustar i reajustar. Veure l’aquí i l’ara del grup, i una vegada més utilitzar la creativitat de manera àgil sense perdre el focus.

Evidentment, això no s’aconsegueix només amb coneixements, tècnica o experiència. Es necessita sensibilitat, presència de la de ser-hi, no de la d’aparentar, energia… i altes dosis de creativitat activa, capaç d’obrir camins on potser altres mètodes només repeteixen fórmules.

Reiventar el món amb creativitat: una mirada des del propòsit

I és que, tot i que sovint associem la creativitat amb sectors com la publicitat o les belles arts, la veritat és que pot habitar en qualsevol àmbit, en qualsevol ofici. En el meu cas, espero continuar contribuint amb creativitat i des de la fidelitat al meu IKIGAI, el punt de trobada entre allò que estimes, allò que se’t dóna bé, allò que el món necessita i allò pel que et poden pagar; la teva raó de ser o propòsit vital.

No sé si cal descendir als inferns perquè brolli la creativitat. És cert que la dificultat, com la gana, pot aguditzar l’enginy. Però tampoc no estic convençuda que sigui imprescindible travessar situacions extremes per crear o innovar —dos conceptes diferents, encara que profundament complementaris.

En el meu cas, busco fer el bé —i dic “busco” perquè sempre hi ha marge per millorar. Però si en aquest esforç aconsegueixo inspirar, ajudar o encendre una espurna en una altra persona, llavors aquesta insatisfacció haurà valgut la pena. Si per aconseguir-ho necessito recórrer a més creativitat, ho faré.

La creativitat és una font inesgotable que ens permet fer que les coses existeixin i passin, ens brinda l’oportunitat d’observar el món i reinventar-lo.