La confiança abans que la influència i la persona abans que el procediment.

Primer l’amor, després la tècnica. A. Gaudí

"Per fer les coses bé cal: primer, l’amor; segon, la tècnica". Aquesta inspiradora frase atribuïda a Antoni Gaudí (1852-1926), arquitecte i màxim exponent del modernisme, ha tornat a cobrar actualitat amb motiu del centenari de la seva mort. Una frase senzilla que conté una idea d’una enorme profunditat.

No significa renunciar al rigor ni a la professionalitat. Ben al contrari. La tècnica aporta mètode, competència, evidència, qualitat en l’execució i en els resultats. Però l’excel·lència tècnica assoleix el seu màxim valor quan es posa al servei d’allò que li dona sentit: les persones, l’obra, el projecte i, en definitiva, el propòsit.

Soc una ferma defensora del mètode. L’experiència m’ha ensenyat que la metodologia ajuda a guanyar temps, i el temps és un recurs finit; el temps no és or, és vida. Tanmateix, sempre he entès que la tècnica no és el primer.

No només Gaudí semblava dir-nos amb la seva frase que l’obra neix del compromís humà. M’agradaria esmentar aquí també Carl Rogers (1902-1987), un dels principals representants de la psicologia humanista, que defensava que les persones han de situar-se per damunt dels procediments i que la qualitat de la relació humana és un factor essencial per al canvi, l’aprenentatge i el desenvolupament.

El seu enfocament centrat en la persona es fonamentava en la confiança en la capacitat de creixement de cada individu i en la importància de crear contextos caracteritzats per l’empatia, l’acceptació positiva incondicional i l’autenticitat. Des d’aquesta perspectiva, les tècniques i els processos són importants, però adquireixen sentit quan estan al servei de les persones i no a l’inrevés.

Gaudí sembla dir-nos que l’obra neix del compromís humà; Rogers explica que el canvi neix de la qualitat del vincle. Arquitecte i psicòleg coincideixen en una mateixa idea: la tècnica, per si sola, té un efecte limitat. L’excel·lència apareix quan ambdues dimensions s’integren. La relació obre la porta; la tècnica ajuda a travessar-la i a recórrer el camí.

Aquesta idea és extrapolable a l’educació, a l’acompanyament, a totes les professions, i és especialment aplicable al lideratge i, en definitiva, a totes les relacions humanes. Aplicada als equips, significa que primer hi ha la confiança i després la influència o el lideratge; primer la relació i després el mètode; primer la persona i després el procediment.

Dècades després, aquesta mateixa idea apareix formulada en un context molt diferent. L’any 2001, un grup de desenvolupadors de programari va redactar el Manifest Agile, origen d’una nova manera d’entendre el treball i la millora contínua. El primer dels seus valors expressa amb claredat una intuïció profundament humana: "Valorem els individus i les seves interaccions per damunt dels processos i les eines". Lluny de restar importància als mètodes, aquest principi recorda que els procediments adquireixen el seu veritable valor quan estan al servei de les persones i de les relacions que fan possible la col·laboració, la cooperació, l’aprenentatge i els resultats.

En qualsevol dels àmbits i professions que he desenvolupat al llarg de la meva vida, sempre ho he entès així: un propòsit i un compromís profund amb allò que es fa. Ho vaig viure com a infermera assistencial, també durant molts anys com a directiva, i ho experimento de la mateixa manera en la docència i en l’acompanyament i l’assessorament de persones, equips i organitzacions. No només implicar-se amb el projecte, sinó també enamorar-se’n, creure-hi i cuidar les relacions humanes que el sostenen constitueix, probablement, una de les formes més autèntiques d’exercir una professió.

Quan hi ha atenció, respecte i voluntat, es comença a teixir la confiança i és aleshores quan el mètode o la tècnica troben el camí adequat per produir resultats. El coneixement, les metodologies, els processos, els protocols, els procediments i la gran varietat d’eines són molt necessaris, però aplicats sense tenir en compte la persona perden impacte.

M’agradaria citar també W. Edwards Deming (1900-1993), referent de la qualitat i de la millora contínua. El gurú de l’excel·lència afirmava que "un sistema no es pot comprendre sense comprendre les persones". Potser per això, darrere de qualsevol metodologia, sempre hi trobem persones.

Amb els anys he après que les metodologies ajuden, els procediments ordenen i les eines faciliten el camí. Però allò que veritablement fa possible l’aprenentatge, el canvi i els resultats és una cosa molt més senzilla i, alhora, més complexa: la qualitat de les relacions humanes.